Les crisis són oportunitats

La historiadora, activista cultural i política eivissenca Fanny Tur, tota una institució a l’illa, recorda com les epidèmies han afectat les Pitiüses i com els eivissencs han sabut tirar endavant.
Fanny Tur Riera
13/07/2022

La història de les Pitiüses ha estat influenciada per algunes de les grans epidèmies que al llarg dels segles han afectat de manera cíclica la humanitat i que també es varen fer present a les illes. Sortosament, es varen deslliurar de moltes, tot i que es varen haver d’enfrontar a crisis posteriors. En qualsevol cas, sempre se’n varen sortir. 

La de pesta negra de mitjan segle XIV que va suposar una de les crisis demogràfiques i socials més devastadores de l’edat mitjana a Europa, va ser la causa principal de l’inici del despoblament de Formentera, circumstància que es perllongaria fins als darrers anys del segle XVII, quan l’eivissenc Marc Ferrer posà nom i llinatges al repoblament definitiu de la Pitiüsa del sud. Dos segles després, l’any 1899, una epidèmia de paludisme va causar estralls entre els vesins de l’estany Pudent. La situació de molts habitants de Formentera va arribar fins a la capital de l’Estat a través dels representants polítics dels illencs, que va aportar tan sols 3.000 pessetes per ajudar les famílies afectades. Cent anys després els valors paisatgístics i ambientals dels estanys Pudent i des Peix esdevenen un dels molts atractius que fa de l’illa un lloc excepcional. 

The Ibizan historian Fanny Tur.

Si actualment les zones humides esdevenen espais amb uns valors mediambientals inqüestionables i que obliguen a la seua protecció i recuperació, com és el cas de ses Feixes que envolten la badia d’Eivissa, l’explotació de les quals es remunta als temps de la dominació musulmana, en el segle XIX es consideraven focus d’insalubritat i origen de malalties com ara les febres terçanes, avui paludisme. 

A Eivissa, alguns dels seus monuments estan íntimament lligats a episodis epidèmics que varen atacar una població fràgil i resistent alhora. L’església de Jesús, aixecada en el segle XV en el pla de Vila i habitada anys després per una comunitat de frares franciscans, va ser el 1652 hospital per als afectats de pesta bubònica durant l’epidèmia que tant de mal va fer entre la població de l’illa, principalment la de la Reial Força d’Eivissa, és a dir, la que vivia intramurs. L’historiador Enric Fajarnés Tur va recollir la xifra de víctimes calculada per l’antiga Universitat d’Eivissa i Formentera: 711 vesins varen morir a causa d’una malaltia que va afectar càrrecs públics, civils i eclesiàstics, rics i pobres com també ho havia fet a moltes poblacions i ciutats de les altres illes i de terra ferma. A Portmany, per exemple, ‘només’ es varen registrar quatre defuncions. Per sort, la gent del camp, gràcies a la dispersió de les cases, es va deslliurar d’un contagi que atacava principalment els barris més populosos. Des de feia un segle la vila d’Eivissa es trobava envoltada per unes murades renaixentistes que l’any 1999, tres segles i mig després, serien declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO juntament amb el conjunt històric de Dalt Vila, la necròpoli de Puig des Molins, el poblat fenici de sa Caleta i les praderies de posidònia del caló de s’Oli a Formentera.

Va ser gràcies al fet que a Eivissa no es varen enderrocar els murs que protegien la ciutat que aquesta va conservar íntegre un dels pocs recintes emmurallats reforçats amb baluards que queden a tot el món. Els criteris higienistes del segle XIX consideraven les ciutats emmurallades focus d’insalubritat perquè no permetien les poblacions expandir-se i orejar-se. L’expansió urbanística va fer la resta. 

Les epidèmies arribaven gairebé sempre en vaixell a través d’una mar que també portava els atacs de corsaris enemics, però que en la majoria dels casos ens va protegir i salvar. Potser gràcies a aquesta protecció les Pitiüses es varen deslliurar de contagis com ara el de pesta que el 1720 va minvar de manera dramàtica la població de Marsella, ciutat portuària molt castigada des del punt de vista epidèmic; el de pesta que el 1820 va emportar-se la tercera part de la població del Llevant de Mallorca; l’epidèmia de febre groga de 1821 que també va atacar l’illa gran i ciutats com Barcelona; o la de còlera de 1865 que va viure Palma i altres poblacions i que va tornar a demostrar la solidaritat del poble eivissenc, que va recaptar i enviar donatius per a les famílies dels barris més afectats, i tantes altres. 

Malauradament, no va ser així amb la mal anomenada grip espanyola de 1918 que sí que va causar estralls a Eivissa. A Formentera no va afectar tant i els habitants de la Mola varen continuar sent vesins plens de força i salut amb vides llargues i poques malalties. 

Quan un viatger arriba per mar al port d’Eivissa potser no repara en una petita torre reconstruïda a l’entrada del port, molt a prop de la qual es descobreix un edifici aixecat en el segle XIX i que es coneix com la casa de la Consigna o de Sanitat. Es troba al final de sa Penya, al lloc dit de sa Riba, un barri que formava part de l’antic raval de la Marina i que és com la proa d’un vaixell de pedra i calç que dóna la benvinguda als visitants. Des de la casa de Sanitat i la torreta del Mar es vigilava l’arribada de vaixells i s’examinaven a bord tripulació, passatge i mercaderies per comprovar que procedien d’un port net sense contagis i es decidia si se’ls donava entrada o se’ls enviava a guardar uns dies de quarantena als illots que feien de llatzerets: els d’illa Plana i illa Grossa, que avui són una prolongació urbanitzada de la badia. Quanta història sobre un territori tan petit.

Segurament els nostres visitants actuals desconeixen que aquesta mar que ara veu creuar embarcacions turístiques i esportives va ser durant segles l’escenari d’arribada de moltes civilitzacions i de vaixells que procedien de l’altra punta del món i amb els quals Eivissa i Formentera mantenien contactes comercials a través de la sal, un altre dels nostres tresors i una indústria que també ha deixat la seua petjada en el paisatge d’una zona humida tan valuosa com és parc natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera. Aquestes aigües salades i estancades, vigilades per les torres de defensa de la Sal Rossa i de ses Portes, fa segles que fan de guaites d’unes illes que han estat testimoni i protagonistes de la història de la Mediterrània.

Comentarios

Subscribe
Notify of
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments