Molt sovent repetim noms de llocs que ens desperten la curiositat. Sense anar més lluny, tots voldríem saber amb certesa què volen dir noms com Eivissa o Pitiüses… Però en aquesta ocasió no parlarem d’aquests topònims, sinó d’alguns altres no menys curiosos.
En les llengües és freqüent que una paraula, amb els segles, caigui en desús, o que prengui un altre significat. Quan passa això, si una paraula deixa d’usar-se, simplement desapareix. Però pot passar que aquesta paraula vagi lligada a un lloc, ja formi part d’un topònim. Aleshores deixam d’entendre què vol dir aquest nom, tenim tendència a reinterpretar-lo… però conserva un mot antic que ja no s’usa, un arcaisme.
Aquest és el cas d’una cova impressionant, situada a la costa de la parròquia de Sant Vicent de sa Cala, just al nord de la urbanització Allà Dins. És la cova de ses Puntes des Forn. Els que coneixem la cova no podem oblidar la sensació que produeix la primera vegada que apareix davant els nostres ulls: profunda i llarga, alta, el sostre és format d’una munió d’estrats perfectament alineats. Són aquests estrats els que expliquen les puntes del nom.
Però i el forn? Evidentment no n’hi ha cap, ni n’hi ha pogut haver cap mai. En tot cas es tracta d’una metàfora molt antiga, que ja existia en el llatí vulgar de la Tarraconense, i que dona lloc a una accepció ben curiosa del protocatalà i del català medieval: la paraula forn usada com a sinònim de cova. Això mateix passa en el cas del caló des Forn o des Marès, situat a llevant de l’illot des Renclí, o del racó des Forn, situat a l’extrem SW de la cala Roja, prop de la torre de Comte. En tots tres casos, no hem de buscar cap forn, perquè el que hi ha és, simplement, una cova, que fa de testimoni de com era el català que varen portar els conqueridors a Eivissa el segle XIII.
Un cas molt semblant és el de la paraula calder. En el català medieval, un dels significats d’aquest mot era el de cocó, clot a la roca, especialment prop de la mar, on els cocons solen omplir-se d’aigua, que s’escalfa amb el sol i s’evapora i deixa el característic salitre, la sal de cocó que utilitzaven els pagesos d’Eivissa i Formentera.
En el cas d’Eivissa, un lloc ben conegut és el de l’illa d’Encalders i la punta de s’Illa d’Encalders. Habitualment trobam aquest nom escrit en Calders, com si es tractàs d’un nom personal. Però no hi ha cap personatge anomenat Calders en la documentació eivissenca. I, ben al contrari, el que sí que hi ha a la punta de s’Illa d’Encalders, són els cocons naturals més grans de tot Eivissa, autèntiques piscines naturals que en dies de maregassa també permeten de banyar-s’hi sense haver d’entrar a la mar. No es tracta, idò, de cap nom de persona, sinó de la preposició en més el substantiu calders. L’origen del nom és sens dubte a les grans basses de la punta, no a l’illa; més encara si tenim en compte que fa 700 o 800 anys l’illa d’Encalders no devia ser una illa, sinó que devia estar unida a terra.
Els casos de forn i calders són exemples típics d’arcaismes: paraules que al segle XIII tenien un significat entenedor, però que amb el temps s’han fet opaques, incomprensibles per als parlants. Hi ha, però, alguns casos de topònims que, tot i que poden semblar arcaismes, fan sospitar que amaguen altres coses al seu darrere, com les galeres i les naus.
En el cas de les galeres, tret d’algun cas en què es tracta d’illots, solen referir-se a puntes. Sembla que es tracta, també, d’una antiga metàfora del llatí vulgar, per comparació amb una nau amb rems a banda i banda. Ara bé, a les Pitiüses hi ha múltiples puntes de sa Galera: a la costa de Sant Joan (a Portinatx); a la de Sant Miquel (as Portitxol); a la de Corona (al cap Nunó); a la de Sant Antoni (sens dubte la més coneguda de totes); a la de sant Agustí (al nord de cala Molí); a s’Espardell, i a la costa de tramuntana de Formentera (prop de la punta Prima). En tots aquests casos es tracta de puntes rocoses que desprenen pedra, i en algun cas fins i tot es tracta de llocs d’on sabem que s’ha extret pedra; han estat, realment, pedreres. És aquest fet, precisament, el que ens fa sospitar que rere un arcaisme català aparent hi podria haver quelcom més: poden tenir les nostres galeres alguna relació amb el mot preromà CALIO ‘pedra’? En teoria, un derivat *CALIARIA bé hauria pogut derivar en galera. És una especulació. Però de vegades convé no perdre de vista aquestes hipòtesis especulatives.
Un cas semblant passa amb el racó de sa Nau, a ses Balandres, costa de Corona. El topònim sembla clar. Hi anaven balandres a recollir la fusta que es tallava a la part superior dels tallserrats i que es llençava a la mar. El nom nau seria més genèric, menys específic que balandra, tot i que el racó de sa Nau només designa la part oriental de ses Balandres. Fins aquí, cap problema. Però… hi ha un però: al sud del pla de Corona neix el torrent des Clot de sa Nau. Evidentment, en aquest cas el nom no pot tenir cap relació amb una nau. Poden estar relacionats entre ells aquests topònims, el racó de sa Nau i el torrent des Clot de sa Nau? I si fos així, a què podria referir-se la paraula nau? Si tenim un racó de sa Nau just al nord del pla de Corona i un torrent des Clot de sa Nau just al sud, no podria ser aquesta nau, justament, el pla mateix de Corona? A tot el domini lingüístic del castellà i del basc està molt estesa la paraula nava amb el significat de ‘pla elevat i erm, voltat de pujols, en el qual sol concentrar-se l’aigua de pluja’.
Segons Coromines, el mot sembla d’origen preromà, i reapareix en alguns dialectes dels Alps orientals i en la toponímia d’altres zones romàniques, i pot tenir l’origen en la paraula indoeuropea NAUS ‘vaixell’, per comparació amb la forma de les navas voltades de puigs, que haurien portat invasors arcaics procedents del centre d’Europa.
Aquest genèric preromà hauria originat diversos topònims, com Navaleno, Navaliego, Navarri, Navascués, Navardú, Navel, Navás, Navas, Navascort, Navà, Navés, Navata, etc. Aquest mot s’hauria de relacionar amb el castellà i portuguès nava, basc naba, la família de mots que en el territori català solament té algun testimoni fòssil en els derivats toponímics a la zona del nord. Vistes així les coses, tot i considerar probable que el topònim que ens ocupa tengui el seu origen en alguna embarcació, cal no rebutjar la hipòtesi d’un pla de Corona que en època precatalana rebés el nom de Nau (= ‘clot, vall entre muntanyes’), o un de semblant, que seria substituït aviat pel de Corona (metafòric, però amb significat idèntic), deixant vius dos topònims satèl•lits, un a la costa i un a l’interior. El de la costa seria reinterpretat fàcilment, però el de l’interior romandria opac fins als nostres dies i fins i tot cauria en la repetició tautològica (torrent des Clot de sa Nau = torrent des Clot des Clot).
La hipòtesi és molt agosarada, però alhora és tan suggerent que val la pena d’exposar-la, amb totes les reserves. Seria un preciós arcaisme –un més–, una romanalla lingüística indoeuropea que hauria arribat als nostres dies.
