L’art va lligat a la història de la humanitat. També la barbàrie. Són les dues cares de la naturalesa humana. A través de l’empremta que han deixat les diferents civilitzacions a les Pitiüses podríem fer el relat d’alguns dels moments més importants de la història de l’art i de la creació. Monuments megalítics a Formentera, sistemes de vigilància i defensius a la costa pitiüsa com a testimoni de pedra de segles d’atacs i supervivència; murades protegint des de temps antics l’activitat del port i la vida de la població principal, Eivissa, cases pageses integrades en el paisatge i fetes de calç, pedra i marès, que creixien només quan augmentaven les necessitats familiars i que ens parlen d’una vida lligada a la terra i als recursos que aquesta donava si se la tractava bé, esglésies blanques que feien també funcions de guaites vigilant l’horitzó, ceràmica domèstica que ens parla de senzillesa i aixovars funeraris que ens conten com entenien la mort els nostres avantpassats.
Si el sabem mirar i escoltar, l’art ens relata les inquietuds, relacions i creences dels primers pobladors d’aquestes terres i de tots els que varen venir després. Cada etapa històrica, cada poblament deixa una empremta en el territori i en els seus habitants. A través dels vestigis que s’han conservat podem conèixer quins eren els seus rituals i les relacions comercials que tenien amb altres pobles i altres cultures, però també seguir el rastre de la creació local que va arribar a altres terres, algunes vesines, altres llunyanes.
Eivissa i Formentera han demostrat que l’art no necessita magnificència sinó que és sobretot harmonia. Justament, el conjunt històric de Dalt Vila, envoltat per unes murades que s’han conservat íntegres i són patrimoni de la humanitat per la UNESCO des de 1999, és excepcional perquè ha encaixat sense estridències diferents èpoques històriques i estils artístics.
EIVISSA I ELS PINTORS
La bellesa del paisatge i l’harmonia de les construccions rurals va enamorar els pintors i creadors que des del segle XIX començaren a visitar i a establir-se a les illes.
SANTIAGO RUSIÑOL (1861-1931) I L’ILLA BLANCA
L’escriptor, periodista i pintor català és un exemple d’artista que després de viatjar arreu del món va quedar encisat per aquest racó de la Mediterrània. Va ser ell qui va crear la definició que millor ha definit Eivissa durant segles: ‘l’illa blanca’. A ell li devem un nom que parla no només del paisatge excepcional de l’illa sinó de la mà mesurada de l’home sobre aquest paisatge. Va ser gran amic d’un altre artista, en aquest cas eivissenc: Josep Costa Ferrer Picarol (1876-1971). Tots dos, ‘interessats per l’arqueologia’, no dubtaren en espoliar alguns jaciments de l’illa que encara no estaven protegits, posant en evidència amb aquest fet la importància que tenen les figures de protecció per garantir la conservació del patrimoni natural i cultural. L’estada de Rusiñol a l’illa -de la seua primera visita es compleixen ara 110 anys- quedà immortalitzada a la seua obra literària i pictòrica. El maig de 1912 -tornaria l’any següent- s’havia estrenat al teatre Pereira de la ciutat una obra seua titulada La bona gent. A l’agost, el periòdic local El Resumen publicava un relat breu signat per ell. A principi de setembre el pintor arribava finalment a l’illa mentre publicava a Diario de Ibiza un altre escrit, en aquest cas titulat ‘Ibiça. Impressió’:
«Parlant de la impressió que us fa un lloc quan aquest és ple de bellesa (…). Així és que com el que digui d’Ibiça serà com el que agafa una flor, en sent la flaire i té de deixar-la. La primera impressió que us fa aquesta illa és d’enlluernament. Un ve del blau, d’un blau tan intens (…) i de sobte com si vos tiressin un raig de llum a la vista, us posen davant vostre una faldada de cases de tan nítida blancor que sembla que us obrin els ulls a una llum desconeguda. Aquesta blancor., de aquesta Ibiça, no s’assembla a cap de les que hem vist…».
Pocs anys després ens visitaria un altre gran artista, les obres del qual es troben als més importants museus del món. Era el valencià Joaquim Sorolla (1863-1923), el pintor de la llum de la Mediterrània, qui també va quedar encisat per les tonalitats del paisatge eivissenc. Però aquesta ja haurà de ser una altra història.
