El que actualment s’entén per luxe és l’antítesi de la senzillesa en la qual vivien antigament els eivissencs, que gaudien del privilegi d’una vida austera, però pausada, en una illa petita. Era un entorn fet a la mida de l’home. Res no rompia l’equilibri d’una vida senzilla que s’adaptava als cicles de la terra i al que la mar oferia.
Per posar algun exemple, al sol post o quan ja s’havia fet de nits, se solia fer la vetlada a la casa d’algun vesí: conversa, tertúlia, tabac pota, cançons i sonades protagonitzaven els moments compartits.
Al camp, vesins i familiars compartien també determinades feines com ara un dia de matances o de desfeta de dacsa. Mentre es feia feina es conversava de tot i entre tots. Els artistes que des de fa dècades han visitat les Illes, com ara el pintor català Laureà Barrau, que compta amb un museu a Santa Eulària des Riu que recomanam visitar, han immortalitzat algunes d’aquestes feines.
Quan arribava l’estiu, els pous i les fonts que esquitaven els camps d’Eivissa eren també lloc de reunió per celebrar que s’havien acabat les feines del camp i per invocar que mai faltàs l’aigua que garantia una bona collita. A través del ball tradicional eivissenc, el ball pagès, se celebrava un ritual que es remunta a les antigues cerimònies del culte a l’aigua, font de vida i garantía de bons fruits de la terra.
Cada ballada era una festa important i oberta a tothom. Per sort, aquestes ballades tradicionals encara es fan a molts de punts de l’illa i alguns d’aquests pous i fonts han estat protegits i restaurats i encara conserven la seua senzilla bellesa. Un pintor eivissenc, Narcís Puget Viñas, que compta amb un museu a la ciutat emmurallada de Dalt Vila, patrimonio de la humanitat des de 1999, va pintar com ningú moltes escenes quotidianes plenes de color i moviment.
Quant als infants, tot i que des de ben petits havien d’ajudar d’alguna manera amb les feines de la casa, procuraven traure temps per jugar. No hi havia tants de jogarois com ara: les pilotes de futbol eren de drap, però els al·lots podien jugar enmig del carrer perquè gairebé no hi passaven cotxes i quan passaven s’aturava el joc un moment i tornaven a començar. Tenien pocs jugarois, però molta imaginació per entretenir-se amb qualsevol cosa.
A la ciutat, el carrer era de la gent i dels vesins, que hi passejaven, prenien la fresca i feien vetlada. Era un espai de joc i de lleure, de trobada, de conversa i també de feina. Sovint, les dones traien la cadira a la porta de casa i es posaven a cosir o a brodar mentre prenien la fresca i compartien confidències amb les vesines. I així anava passant la vida.
