El segle XVI a Eivissa va viure la construcció d’una nova fortificació per a la vila – no seria ciutat fins al 1782- que amb els seus set bastions havia de garantir la seguretat de la població davant les noves armes de guerra. El 4 de desembre de 1999, aquelles murades varen ser declarades Patrimoni de la Humanitat. Però aquella centúria va ser un temps de crisi per a Eivissa.
Els motius varen ser diversos: inseguretat, sequera, males collites i, per tant, manca de menjar. A això se sumava una població encara escassa, després dels inicis del repoblament posterior a la conquesta catalana de 1235, amb una densitat inferior a la de Mallorca i Menorca.
Formentera estava despoblada des de la segona meitat del segle XIV i això suposava un perill per a la seguretat d’Eivissa perquè era un cau on es refugiaven els vaixells enemics com a escala abans d’atacar la nostra illa. De fet, durant aquelles dècades estan documentats nombrosos assalts, sobretot turcs, algerians i francesos, tant a ses Salines, especialment durant l’estiu perquè bona part de la població estava instal·lada al voltant dels estanys durant la collita de la sal, com a Portmany, a Santa Eulària o al raval de la Marina, que seria durant segles el barri comercial de la ciutat.
Tampoc es va lliurar la població local dels atacs de la mateixa corona espanyola: així va ser el 1518 quan les tropes d’Hug de Montcada, al servei del rei Carlos I, de tornada d’Alger, varen arrasar l’illa. Per aquest motiu, bona part dels escassos diners públics es gastaven en pagar torns de vigilància a diversos punts de la costa amb l’objectiu d’avisar a la població quan a l’horitzó es veien les naus enemigues. Alguns punts eren: Peralta, Corona, la capella de Sant Antoni a Portmany, -aixecada en el segle XIV i parròquia des de 1785- i Formentera.
En aquest context, davant la ineficàcia de la vella murada medieval, de la qual encara es conserven algunes parts, com ara algunes torres i sa Portella, una de les portes per on s’entrava a la vila i que porta al carrer Major de Dalt Vila, va ser quan la corona va decidir aixecar una nova fortificació de la qual fou mestre major de les obres durant set anys un eivissenc que avui té un carrer a la ciutat: Antoni Jaume.
